Llibre: “Fotografiar la Naturaleza”, d’Oriol Alamany

“Seguint amb el tema de la fotografia, us volia recomanar una publicació.

Primer llibre d'Oriol Alamany

Jo l’estic fent servir per introduir-me en el món de la fotografia reflex i aprendre una mica més de tècnica, i agafar idees. No en tinc cap dubte: és un llibre assequible, molt ben explicat, que toca tots els temes (equip, llum, exposició, disseny d’imatges, tot tipus de fotografia, etc) i amb molts exemples. Des que sóc mestre, em fixo més en com explicar les coses de forma senzilla i us puc assegurar que aquest llibre, tot i no ser una novel·la, és intel·ligible i amè. 

 

L’autor, Oriol Alamany, és un fotògraf de reconegut prestigi, i si entreu al seu blog (http://www.oriolalamany.blogspot.com/) podreu llegir com el seu llibre ha tingut un gran èxit des de la seva primera edició al 97. De fet, a l’octubre estava esgotat a les llibreries després de 4 edicions… Chapeau, Oriol!

Ara que tinc una bona camara i un bon llibre, només queda crear un bon fotògraf!

De Compacta a Réflex

Bufa! Prefereixo no mirar la data de la darrera publicació en el blog… i menys encara recordar el que hi deia! Espero que en breu escrigui la ressenya de la sortida als Écrins!

Però el tema d’aquest post no fa referència a la muntanya, sinó a la fotografia. Des de fa anys, a casa utilitzem una camara digital compacta de 3 megapíxels que és molt còmode pel seu tamany reduit i la possibilitat de portar-la a qualsevol lloc. És totalment automàtica, pel que només s’ha d’apretar un botó per fer una foto, ella fa tota la resta. Senzill, oi? En un principi sí que és molt senzill fer una foto, però… i fer una bona foto?

Està clar que fer una bona foto depèn sobretot del fotògraf, però una bona càmara et permet arribar allà on els automatismes de les camares compactes no arriben. És per això que m’he decidit a donar un pas més i he demanat als Reis d’Orient (que majos, eh!) una càmara reflex de les senzilles. 

Després de molt rumiar, preguntar, comparar, mirar, remirar, tornar a mirar i fer-me pesat amb tothom m’he decantat per la Canon EOS 1000D! Ara bé, no espero fer grans fotos dignes de concursos, sinó que a poc a poc i a passar-ho bé jugant! Qui sap en un futur…

Com a mínim ja tinc alguna idea interessant per posar a prova la nova joguina d’aquí a un dia i mig. Baltasar, no sé si seré capaç d’esperar al dia 6 per començar a fer fotos!

Écrins a la cantonada!

Ja només queden uns dies per a marxar cap als Alps…. quines ganes!

El dia 16 tenim una reunió amb tot el grup de gent per acabar de polir els temes de material, cotxes, etc. Pels comentaris que em fan els companys de feina, es veu que tenen una gran enveja! jeje I és que la sortida s’ho mereix: un entorn privilegiat, amb unes vistes espectaculars i la natura en el seu màxim esplendor; un grup de gent experimentada amb qui aprendrem molt i amb qui podrem fer a partir d’ara mes sortides interessants, diferents i atrevides; una ascensió motivant en tots els sentits (sense ànims de desmerèixer els Pirineus) que, si el temps atmosfèric ens deixa, aprofitarem al màxim!

Recordar només que el que és segur és l’ascenció al Dome de Neige. Depenent de les circumstàncies, farem també la Barre des Écrins el mateix dia. I el segon dia farem quelcom per la zona, però encara no ho hem decidit.

Víctor!! Vamos que nos vamosss!!!

Barqueta

Data i hora:  1.8.07 – 12:27

Lloc: Llac de Bled, Eslovenia.

 

La foto està presa des de l’illa que hi ha al llac. Tot al voltant del llac hi ha infraestructures turístiques, és a dir, que està preparat per a que la gent del país (majoritàriament) hi pugui anar a prendre el sol com si fos una platja del mediterrani: “platges” d’herba verda, embarcadors on llogar barques com la de la foto, alguna zona de picnic, bones vistes i bars on fer unes cerveses. La única cosa que vam trobar a faltar és aparcament , i és que a l’estiu hi ha força gent refrescant-se. Surt a compte allotjar-se a Bled i anar-hi passejant o en bici. Això sí, no us oblideu la crema solar que el sol pica de valent!

He posat aquesta foto perquè diverses persones m’han dit que els agrada molt. Jo sóc més propens a fer fotos de paisatge i no tant d’objectes, però quan vaig sortir de la barca i vaig girar-me, ho vaig veure clar: havia de fer la foto! El color fosc de l’embarcació contrasta amb la claredat del paisatge de fons i sembla deixar-la en un segon pla, quan en realitat és l’objecte central (els comentaris tipus tècnics són només un reflex del què a mi em sembla, no és res estudiat). Em recordava als típics quadres de la barca a la platja… al col·legi hi havia un company que sempre feia aquest tipus de dibuixos, i per això no em vaig poder estar de fotografiar l’escena.

I la relació que té aquesta foto amb la muntanya? Doncs el propòsit del viatge a Eslovènia: campionat de curses d’orientació i fer un cim dels Alps Julians (estribació oriental dels Alps que acaben al país). Un altre dia faré una petita crònica de l’ascensió i de la competició en una zona rural espectacular.

I ara, un cop acabat l’article, espero que comenteu què us sembla la foto! El que vull és aprendre i els vostres comentaris són importants!

Bosc Vertical

Avui toca fer propaganda gratuïta (potser hauria de demanar compensacions…) a una activitat molt divertida que ja portava força temps perseguint-me: un parc d’aventura entre els arbres!

Consisteix en un circuit entre els arbres fet de passarel·les, lianes, xarxes, ponts, tirolines, etc. i tot això avançant a uns quants metres d’alçada. És ideal per anar-hi amb un grup d’amics, o en família, ja que així disfrutes del patiment dels altres! I és que l’alçada fa estralls i el que vist des de baix sembla fàcil, es torna complicat a vol d’ocell. Dic “complicat” i no “perillós” perquè en tot moment estàs assegurat amb un talabard (altrament dit arnés o boudrier), un mosquetó de seguretat i una politja a un cable d’acer col·locat al damunt de la passarel·la. Si caus (en el cas poc probable de que passi) quedes penjat com un fuet de Vic del cable, amb l’esglai a la cara i els nervis a flor de pell.

Jo hi vaig anar fa uns dies amb uns amics a celebrar el comiat de solter (quines coses de celebrar penjat d’un arbre, no?) d’en Jordi, un paio molt trempat que deixa de ser solter per sempre… I la veritat és que el plan va colmar totes les meves expectatives. Nosaltres vam fer el circuit Els Encantats, que és el més exigent, i per algú jove i aventurer no hi ha d’haver cap problema. Però si haguéssim arribat més d’hora al recinte podríem haver-ne recorregut un altre. El que tenia més bona pinta és el Canopy, perquè és el més alt de tots. Això vol dir que hi hauré de tornar… algú s’hi apunta?

                                            

A Catalunya n’hi ha diversos repartits pel territori. Nosaltres vam anar al de Dosrius (Maresme).

Val la pena provar-ho. No pares de riure ni d’alliberar adrenalina!